Cada divendres, els nens i nenes de la classe dels Periodistes, escoltem un conte que ens convida a pensar. A partir del conte compartim les nostres reflexions i sentiments...
Els tres filtres
Olimpíades especials
Assemblea a la fusteria
____________________________________
L'elefant encadenat
Quan era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l’elefant que, com vaig saber més tard, era també l’animal preferit d’altres nens. Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d’un pes, una mida i una força descomunals... Però després de l’actuació i fins poc abans de tornar a l’escenari, l’elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes.
Els tres filtres
“Es conta que un deixeble d’un savi filòsof va arribar a casa i li va dir:
· Estimat mestre, es diu que un amic teu ha estat parlant malament de tu.
· Espera!- el va interrompre el filòsof -. Has fet passar pels tres filtres el que ara vas a explicar-me?
· Els tres filtres? – va dir el deixeble.
· Si. El primer filtre és la veritat. Estàs segur de que el que vas a dir és absolutament cert?
· Bé, no ho sé directament. M’ho han dit uns veïns.
· Al menys –va dir el savi- ho hauràs passat pel segon filtre que és la bondat. A veure, això que vas a dir és bo per algú?
· No, realment, no. Més bé al contrari
· Ah,…mirem llavors el darrer filtre. El darrer filtre és la necessitat, creus que és realment necessari fer-me saber això que tant t’inquieta?
· De fet, no.
· Llavors –va dir el savi somrient- si no és veritat, ni és bo ni és necessari, millor l’enterrem a l’oblit.
Olimpíades especials
En una escola de nens especials, que tenien en comú patir síndrome de Down, es va organitzar en primavera una jornada d’Olimpíades .
Tots participaven almenys en alguna competència i diversos d'ells en moltes.
La fi de la tarda era a la pista central de l'escola on es correria, davant de pares i convidats, la cursa dels cent metres llisos.
La cursa tenia deu corredors que tenien entre 8 i 12 anys. El professor d'educació física els va reunir i, amb bon criteri educatiu, els va dir:
- Joves, tot i ser una cursa, l'important és que cada un de vosaltres doni el millor de si mateix, no és important qui guanyi la cursa, l'important és que tots arribin a la meta. Enteneu?
- Si senyor - van contestar totes les nenes i els nens a la vegada.
- Si senyor - van contestar totes les nenes i els nens a la vegada.
Amb gran entusiasme i davant la cridòria de familiars, companys i mestres, els corredors es van alienar a la sortida. I després del clàssic preparats?, el professor de gimnàstica, va disparar una bala de fogueig. Els deu van començar a córrer i des dels primers metres dos d'ells es van separar de la resta. De sobte la nena que corria en el penúltim lloc va ensopegar i va caure. La ferida als genolls va ser menor que l'ensurt, però la nena plorava per ambdues coses. El jovenet de l'últim lloc, es va aturar per auxiliar-la, es va agenollar al seu costat i li va besar els genolls ferits. El públic es va posar dret, tanquil·litzant-se en veure que res greu havia passat. No obstant això, tots els altres nois es van girar i, en veure els seus companys, van tornar els seus passos cap enrere. Quan es van ajuntar, van consolar a la joveneta, que va canviar el seu plor per una rialla quan entre tots van prendre la decisió: el professor els havia dit que l'important no era qui arribés primer, així que entre tots van alçar a la companya i la van carregar trencant la cinta d'arribada tots alhora.
Al diari local posava, en la seva nota del dia següent, amb tota precisió: "L'emoció més intensa de les Olimpíades especials d'ahir va ser la cursa dels cent metres llisos. Si no va poder anar pregunti als assistents: Qui va guanyar? Tots li respondran el mateix: - En aquesta cursa van guanyar tots".
Finestres
"Hi havia una vegada una parella que s'acabava de casar i es van traslladar a viure a un barri que era molt tranquil.
El primer matí a la nova llar, mentre la dona s'estava prenent un café, va mirar per la finestra i va observar com la veïna estava penjant al seu estenedor uns llençols.
La dona, li diu al seu marit tota estranyada:
- Oh! quins llençols més bruts que penja la veïna! Potser que necessiti sabó nou i, tan de bo li pugui donar per ajudar-la a rentar bé els llençols!
El seu marit la va mirar però no va respondre res.
I així durant uns quants dies, la dona continuava mirant per la finestra i anava observant com la seva veïna estenia llençols que sempre estaven bruts.
Fins que, passat un mes, un bon dia la dona s'aixeca del llit i es direigeix novament cap a la finestra. Aquest cop es queda bocabadada del que veu i esmorzant li diu al seu marit:
-Has vist? La veïna avui ha penjat els llençols nets. Vols dir que no l'ha ajudat algú?
El marit, la mira i contesta:
-No, és que avui m'he llevat d'hora i he netejat els vidres de la nova finestra.
L' AIGUADER
Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos grans gerres que penjaven als extrems d’un pal i que portava damunt de les seves espatlles. Una de les gerres tenia diverses esquerdes, per on perdia lentament part del seu contingut, mentre que l’altra era perfecta i per això conservava tota l’aigua fins al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa de l’aiguader, però quan arribaven, la gerra trencada només tenia la meitat de l’aigua.
Durant dos anys complets això va ser diàriament així, per descomptat la gerra sana estava molt orgullosa dels seus èxits, perquè es sabia perfecta per als fins per als que va ser creada. Però la pobra gerra esquerdada estava molt avergonyida de la seva imperfecció i se sentia miserable perquè només podia fer la meitat de tot el que se suposava que era la seva obligació.
Llavors, la gerra trencada li va parlar a l’aiguader dient-li:
- Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només pots aprofitar la meitat de la meva càrrega i només obtens la meitat del valor que hauries de rebre.
L’aiguader, li va dir compassivament:
- Quan tornem a casa vull que miris les bellíssimes flors que creixen al llarg del camí.
Així ho va fer la gerra. I en efecte va veure moltíssimes flors precioses al llarg del camí, però, a pesar de tot se sentia afligida perquè al final, només quedava dins de si la meitat de l’aigua que havia de portar.
L’aiguader llavors li va dir:
- T’has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí? Sempre he sabut de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d’això. Vaig sembrar llavors de flors a tot el camí per on vas i tots els dies les has regat; i durant dos anys jo he pogut collir aquestes flors per a decorar la meva llar. Si no fossis exactament com ets, no hagués estat possible crear aquesta bellesa.
“Cada un de nosaltres té esquerdes… Tots som en algun aspecte com aquesta gerra esquerdada, però hem de tenir present que sempre existirà la possibilitat d’aprofitar les nostres pròpies “limitacions” perquè, en comptes de sofrir-les, aconseguim traure d’elles el millor profit, i que si allí estan…, potser és per alguna cosa…”
__________________________________________________________________________________________
Assemblea a la fusteria
“Expliquen i conten què, a mitja nit, va haver a la fusteria una estranya assemblea. Les eines s’havien reunit per arreglar les diferències que no les deixaven treballar.
El Martell va pretendre exercir la presidència de la reunió, però de seguida l’assemblea li va notificar que tenia que renunciar:
- No pots presidir, Martell- li va dir el portaveu de l’assemblea -. Fas massa soroll i et passes tot el temps donant cops.
El Martell va acceptar la seva culpa però va proposar:
- Si jo no presideixo, demano que també sigui expulsat el Cargol ja que sempre se li han de donar massa voltes per que serveixi per alguna cosa.
El cargol va dir que acceptava la seva expulsió però va posar una condició:
- Si jo me’n vaig, expulseu també el Paper de Vidre ja que és molt aspre en el seu tracte i sempre té “friccions” amb els altres.
El Paper de Vidre va dir que no se’n aniria a no ser que fos expulsat, també, el Metre. Va dir:
- El metre es passa tot el temps mesurant als altres segons la seva pròpia mida com si fos l’únic perfecte.
Estant la reunió en tan delicat moment, va aparèixer el Fuster que es va posar el davantal i va iniciar la seva feina. Va fer servir el Martell, el Paper de Vidre, el Metre i el Cargol. Va treballar la fusta fins acabar el moble. A l’acabar el treball, se’n va anar.
Quan la fusteria va quedar novament buida, l’assemblea va reprendre la conversa. Va ser llavors quan la Serra, que encara no havia pres la paraula,va dir:
- Senyors, ha quedat demostrat que tenim defectes però el fuster treballa amb les nostres qualitats, són elles les que ens fan valuosos. Així que proposo que no ens centrem tant en els nostres punts febles i ens concentrem en la utilitat dels nostres punts forts.
L’assemblea va valorar llavors que el Martell era fort, el Cargol unia i donava força, el Paper de Vidre era especial per afinar i llimar asprors i van observar que el metre era precís i exacte. Es van sentir un equip capaç de produir mobles de qualitat. Es van sentir contents de les seves fortaleses i de treballar plegats”.
(Adaptació del recull de metàfores de “Aplicate el cuento” Relatos de ecologia emocional) M. Conangla.
____________________________________
L'elefant encadenat
L'ELEFANT ENCADENAT
Quan era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l’elefant que, com vaig saber més tard, era també l’animal preferit d’altres nens. Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d’un pes, una mida i una força descomunals... Però després de l’actuació i fins poc abans de tornar a l’escenari, l’elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes.
L’estaca, però, només era un minúscul bocí de fusta amb prou feines enterrat a uns quants centímetres de terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seva força, havia de poder alliberar-se amb facilitat de l’estaca i fugir.
El misteri encara em sembla evident.
¿què el subjecta doncs?
¿per què no fuig?
Quan jo tenia 5 o 6 anys encara confiava en la saviesa de la gent gran. Vaig preguntar doncs a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat.
Llavors vaig fer la pregunta òbvia: “si està ensinistrat¿per què el lliguen?”
No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps vaig oblidar el misteri de l’elefant i l’estaca, i només me’n recordava quan em trobava amb altres nens que també s’havien fet aquella pregunta alguna vegada.
Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort meva, algú havia estat prou savi per trobar la resposta:
L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.
Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar l’elefant indefens acabat de néixer subjectat a l’estaca. Estic segur que, en aquell moment, l’elefantet va empènyer, va estirat i suar tractant d’alliberar-se. I malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell.
Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que, l’endemà, ho tornava a provar, i l’endemà següent, i l’altre... Fins que, un dia, un dia terrible per a la seva història, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.
Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no s’escapa perquè, el pobre, creu que no pot.
Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer.
Mai, mai més va tornar a posar a prova la seva força...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada